PARLA, POBLE, PARLA. per Carles Campuzano

“Habla pueblo, habla” deia l’emblemàtica cançó cantada per Jarcha, amb la qual Adolfo Suarez acompanyava la campanya del referèndum per a la reforma política de 1976. I el poble va parlar i fou l’inici del desmuntatge del Règim . Després van arribar les eleccions constituents de 1977 i la resta de la història que, poc o molt, ja coneixem. La clau, és clar, va estar en donar la paraula al poble. El poble va ser sobirà i acompanyà a Suarez el 1976, però també va donar força a l’oposició antifranquista de socialistes, comunistes i nacionalistes catalans i bascos al juny de 1977.


40 anys més tard hi ha un enorme por perquè el poble català parli. Per terra, mar i aire el Govern d’Espanya, el principals partit de l’oposició i la majoria dels grans mitjans de comunicació s’han conjurat i han concentrat les seves energies a intentar impedir que el poble català pugues  parlar en un referèndum. En lloc d’intentar buscar una proposta acordada amb les institucions catalanes per permetre donar la veu al poble, es va tractar d’impedir que el poble parli. Es feia i es  fa referència al principi legal i a la defensa de la sobirania del conjunt del poble espanyol i s’obvia que el principi democràtic és el fonament de la llei i que el pacte constitucional es va trencar en 2010 amb la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut de 2006. Un pacte constitucional que reconeixia que l’última paraula sobre l’autogovern de Catalunya no estava en mans de les Corts Generals sinó que era una decisió sobirana del poble de Catalunya acceptar o no el nivell d’autogovern pactat entre aquestes Corts i al Parlament de Catalunya. Un esquema, el de la Constitució de 1978, que permetia el reconeixement nacional de Catalunya, la bilateralitat de les relacions entre les institucions de l’Estat i la Generalitat, l’asimetria en el repartiment competencial i un nivell de sobirania compartida elevat. I un pacte que el poble català va ratificar en sengles referèndums durant 1978 i 1979, convençut que l’Estatut i la Constitució permetrien reconstruir i modernitzar el país per la via d’un autogovern robust i eficaç basant-se en les preferències de la societat catalana en matèria social i econòmica. No es tractava d’aspirar a una mera descentralització administrativa sinó en gaudir d’una veritable capacitat de decisió per dissenyar i implementar polítiques pròpies. El poble va parlar i va confiar en aquelles lleis que representaven el pacte i oferien una esperança per construir un futur millor.

És molt evident que ara estem en un altre escenari, però el poble, sobre la base del principi democràtic, ha parlat, malgrat una enorme repressió. Ho va fer l’1 d’octubre i ho va fer una altra vegada el 21 de desembre, en condicions profundament anormals i sense oferir, per aquells que són contraris a la independència, una proposta alternativa, que convencés a la majoria dels catalans. Els independentistes van guanyar les eleccions i el article 155 fou derrotat de manera rotunda.

Ara cal respectar la veu del poble i permetre que sota el principi democràtic, la voluntat de la ciutadania catalana es pugui realitzar. Els independentistes  hem d’assumir els límits democràtics que es deriven del resultat electoral per a les nostres aspiracions, però els contraris a un referèndum sobre el futur de Catalunya han d’acceptar que aquesta és la demanda majoritària de la societat catalana i que el rebuig a la politica repressiva de l’Estat és diàfana.

Toca recuperar la política, el sentit de la justícia i la democràcia.

La cançó de Jarcha proclamava ” Habla sin temor no dejes que nadie apague  tu voz; habla pueblo habla este es el momento. No escuches a quien diga que guardes silencio. Habla pueblo,  habla pueblo y no dejes que nadie decida por ti.”

Doncs això.

Carles Campuzano.


One response to “PARLA, POBLE, PARLA. per Carles Campuzano

  1. Després de llegir l’anàlisi del Sr. Campuzano m’agradaria matisar un dels punts que desenvolupa doncs no és correcte. És evident que en democràcia es respecta la veu d’un poble i que d’aquesta voluntat surt el mandat democràtic. Tot i això, el Sr. Campuzano s’oblida que aquest Estat és un estat social i democràtic de dret, i això vol dir també que es coneix i es respecta l’estat de dret. L’independentisme ha fet un ús pervers d’aquests conceptes i els buida del seu contingut per dotar-los d’un de diferent, més a l’abast dels seus propis interessos. Així doncs, el Sr. Campuzano potser hauria d’haver explicat que aquesta voluntat del poble ha de tenir encaix a l’estat de dret i això no vol dir, com explico al meu article al Racó del Demòcrata, que el sentiment independentista no tingui una via dins aquest estat de dret per consolidar el seu objectiu. Per Miguel Montaño

    Me gusta

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s