D’ON VINC PER SABER ON VAIG. per Israel del Arco

Recordaré sempre aquells estius que passàvem al nostre petit pis que teníem a Reus, el qual es trobava just al mig del rovell d’ou de la ciutat, ben bé darrera la Plaça Prim, en aquell indret la meva germana Ruth i jo passàvem tots els mesos d’estiu amb la nostra iaia Lola mentre els pares treballaven a Barcelona… 

I molts pensareu?, i que tindrà a veure això amb l’evolució d’un partit com l’antiga Convergència cap a l’actual Partit Demòcrata?, el qual és l’encàrrec que vaig rebre d’en Marc per escriure al seu nou blog, doncs deixeu que us ho expliqui…

Com bé anava dient, a Reus vaig passar tots els estius fins que vaig tenir els vint-i-dos anys, els pares baixaven cada cap de setmana i el mes d’agost restaven amb nosaltres, ja us podeu imaginar les jornades maratonianes de platja a Salou, Cambrils,… o visitant Riudecanyes, Riudoms…

Anàvem allà perquè la meva àvia era nascuda a l’Aleixar, una petita contrada entre La Musara i Reus, just al mig del Baix Camp, però s’havia criat a la capital de la comarca. Per tant el lligam familiar amb aquella terra venia de molt lluny, on ella va créixer en un entorn familiar d’homes, amb una família dedicada al cultiu i venda al mercat de fruites i com no d’avellanes (Reus, París i Londres…). Entorn on l’hereu tenia dret a tot, on les engrunes dels patrimonis no arribaven per a tots els fills i menys si erets dona com el seu cas.

Allà va viure la Guerra Civil i la postguerra, es va casar per primer cop i com a bona filla li van fer una vida a mida per a un “bon” home amb el qual casar-se i fer “bondat”. Tanmateix com moltes de les dones del seu temps el seu destí era tenir fills per perpetuar la nissaga, bé ja us podeu imaginar, una vida molt dura amb un home que no li va donar allò que es mereixia i que va marcar molt el seu caràcter a voltes intransigent, a voltes apassionada, una persona molt i molt dura.

Aquesta duresa es va enfortir quan va enviudar i va marxar a viure a Barcelona, al barri de Sants, on va conèixer al meu avi, un “bon vivant” d’origen jueu el qual li va donar el tercer fill, la meva mare, però res més, degut que aquell matrimoni va durar molt poc. En aquella època va haver de treballar moltes nits sense dormir fent de sastressa a Sants per poder aixecar a la seva filla com a mare soltera, per tant ja veieu amb quin tipus de personatge ens trobem davant, efectivament una autèntica matriarca.

Ventós Roig eren els seus cognoms, catalanitat als seus fonaments, va viure la República, va plorar pel President Companys, explicava que un dels deus germans va morir a la guerra i el van enterrar amb la senyera, molts cops la observava des de certa distància i sentia com cantava en baixet el virolai, els segadors, o la santa espina, dic a certa distància perquè no va ser mai una persona propera, excepte algunes vegades amb mi, el seu nét preferit.

M’explicava que sempre havia estat propera a ERC però jo sempre la vaig veure votar al President Pujol el qual adorava i això ho va transmetre als seus… ja veieu per on vaig veritat?.

En efecte, d’ella vaig aprendre moltes coses, a ser treballador, a ser tenaç, a ser constant, pragmàtic, a no esperar que ningú et solucioni res i sempre donar el primer pas, a tantes coses, però d’ella vaig aprendre sobretot l’amor pel meu país, per la meva llengua, per la meva cultura, i com no d’ella vaig aprendre a admirar al President Pujol.

Per tant, jo sóc d’aquells que primer van ser pujolistes abans que ser convergents, i que sense aquesta premissa difícilment hauria estat lo segon. Com a pujolista i convergent, creia en un determinat model de país, obert, avantguardista però fonamentat en les arrels, un model on es defensava la nostra llengua i la nostra cultura, un model d’escola que ens ensenyava a respectar i a saber comportar-se amb tothom i a tot arreu, amb ordre i mesura, amb austeritat quan calia i amb generositat màxima amb qui s’ho mereixia, on la fidelitat i la integració sense importar els orígens van fonamentar el meu futur esperit polític.

Esperit que jo l’anomeno sinèrgic perquè està fonamentat en qui suma i no pas en qui resta, aquest esperit va forjar el meu naixement com a convergent quan als dinou anys vaig votar per primer cop al 1.992 i on el President Pujol va guanyar amb 70 escons, confirmant l’hegemonia de l’antiga CiU com a veritable pal de paller del país.

Per a mi Convergència en aquell moment com a simpatitzant, representava els valors que jo volia defensar pel meu present d’aleshores, però sobretot pel meu futur, valors fonamentats en posar el país per endavant enfront de qualsevol circumstància, i si per això calia pactar amb l’Aznar, o amb qui sigui, si beneficiava al país s’havia de fer. Malauradament aquesta valentia no ha estat mai entesa per molts ciutadans però no seriem el que som com a país si no fos per això, si no fos per aquella valentia, digue-li peix al cove, digue-li la puta i la Ramoneta, jo prefereixo anomenar-lo BE WATER MY FRIEND… amb els anys alguns han estat conscients d’això ara, quan hem arribat com a país on som, perquè és bàsic per saber on volem anar, i per ser capaços de poder-ho fer.

Això no vol dir que no hi càpiguen critiques envers la Convergència del moment, sempre he cregut que un polític que governa més de vint anys seguits, independentment dels colors i les sigles, perd sinceritat, perd frescor, perd fonaments i humilitat, això no és exclusiu del món convergent, és una característica dels que ara alguns que es creuen “modernets” anomenen la vella política.

Aquesta circumstància va fer que un gran nombre de persones vinculades al partit, tant a nivell nacional com a nivell municipal, fessin de la política el seu modus vivendi creant una falsa estabilitat, on bona part de la burgesia catalana es va apuntar, on les aparences i l’ordre eren més importants que els valors en certs moments. Una burgesia de Zona Alta, una burgesia elitista nacional, comarcal i municipal representada en gran part per una Convergència a voltes extremadament conservadora. Crec que aquest període del partit va fer que s’enfoquessin els esforços en aquells indrets del país més afins al món convergent i al món nacionalista català que ens va allunyar massa d’una gran part de la població, sobretot en l’esmentat cinturó roig de Barcelona, allà on altres van saber interpretar millor la partitura dels que en aquestes contrades vivien, i que encara patim, com per exemple a L’Hospitalet.

Aquesta circumstància sempre m’ha enganxat per tal de continuar vinculat al partit sempre en aquesta ciutat, L’Hospitalet, la segona ciutat de Catalunya perquè sempre ha estat considerat territori dels altres, territori roig amb tot el que això representa de bó i com no de dolent.

Però precisament en el territori roig vaig aprendre una altra manera de fer política, una altra Convergència, la de picar pedra i treballar amb constància i coherència en un entorn polític molt complicat per a nosaltres, la de trepitjar el carrer, els comerços, els mercats, la d’entendre que un país, una nació, o la fem entre tots o millor ni començar… en efecte existia una altra Convergència, menys propera a Hollywood i més a Bollywood, sense llums i sense taquígrafs, però més real.

El fet que Convergència com bé he dit abans portés molts anys arrossegant a les seves esquenes haver estat el pal de paller, va afavorir certes actituds poc ètiques per part d’uns pocs que van fer molt mal al partit. No parlo del President Pujol d’això com diria ell mateix ara no toca, parlo d’aquelles persones que van ocupar certs llocs amb l’objectiu del benefici propi, mercenaris de la política, els quals estan present a tots els partits, però en el nostre cas com a Partit de Govern al llarg dels anys ens va fer prou mal per replantejar una reformulació dels nostres orígens.

Entre tot això, jo personalment vaig patir una nova metamorfosi, de ser pujolista em vaig veure representat per tot allò que deia, representava i actuava el President Mas, personatge cabdal en el gir que el partit va donar cap el sobiranisme, cap el dret a decidir, cap a la llibertat del nostre país. Masista em declaro i fidel cap a la seva persona, perquè ell va demostrar que la fidelitat no es té, la fidelitat es guanya, i la seva figura més tard o més aviat ocuparà el lloc que es mereix.

Doncs bé, reprenent el relat de com vaig viure l’evolució del partit, aquella reformulació que es va plantejar per part dels veritables CONVERGENTS, mitjançant l’autocrítica, mitjançant la consulta tant a nivell intern com a nivell extern. Aquesta consulta, aquest replantejament va encaminar tot al fet que la majoria van decidir, i dic van decidir perquè jo personalment no vaig prendre aquesta decisió majoritària, liquidar Convergència Democràtica de Catalunya i amb els seus fonaments fundar un nou partit, deixant fora els vicis existents i aprofitar els seus enormes valors. Crear un partit suposadament més modern, més transversal, i que reflectís el que era la nova Catalunya amb una aposta arriscada per la independència, per la República, per l’autodeterminació, amb major transparència i adaptat als nous temps.

Neix el Partit Demòcrata Europeu Català, o PDECAT, per tots nosaltres Partit Demòcrata, no parlaré del desgavell en el seu congrés de fundació tant pel tema del nom sinó per altres coses i altres actituds destructives, però si que us diré que com a demòcrata que em considero, i encara que jo no vaig apostar per liquidar Convergència, aquest nou projecte me’l vaig fer meu, perquè era l’aposta de la major part dels companys de viatge, i ja saps que a la vida si vols arribar ràpid el millor és anar sol, però si vols anar més lluny la manera de fer-ho és anar acompanyat, i en aquest viatge estava disposat a anar amb els millors companys, amb els de sempre, amb els que piquen pedra, amb els constants, i tenaços, amb els que pensen en l’equip abans que en les individualitats.

Tots sabem com ha anat el procés, i no crec que sigui el lloc adient per tractar-ho, la meva opinió personal i que per tant és solament meva busca com sempre ajudar a sumar i no pas a restar, doncs això la meva opinió personal diu que el Partit Demòcrata no ha estat a l’alçada en molts aspectes, no obstant cal comprendre que tampoc ningú ens va dir que seria fàcil. Sincerament crec que hem perdut llençols per arreplegar altres sense coherència i sense fonament,  crec que a voltes la coordinació del partit a donat pals de cec i ha volgut agafar un protagonisme que no li pertocava o que en el millor dels casos havia d’haver consultat als fonaments del partit, això no és que sigui dolent, simplement crec que les persones al capdavant tenen un gran potencial però el rol que els ha tocat emprar no coincideix amb el seu estat d’aprenentatge, crec que no era el moment d’aquests perfils i si potser d’altres.

Crec que s’han repetit moltes coses, moltes cares, i moltes actituds de l’antiga CDC com per fomentar realment la fundació d’un veritable nou partit, hi han hagut moltes incoherències que ens han perjudicat, i gràcies sobretot al paper del nostre Govern encapçalat pel President Carles Puigdemont, dels Consellers, del President Mas però també per molts convergents de pedra picada, del mon municipal i comarcal, s’ha reconduït la situació.

Crec que el Partit Demòcrata ha apostat en molts moments més per la socialdemocràcia que per altres tendències existents dintre, diluint la nostra personalitat convergent, ha faltat incloure personatges i decisions més de caire liberal, algun més democristià perquè no, penso que la obsessió per no semblar la dreta de sempre ens ha ancorat massa a l’esquerra i crec que quan s’ha volgut rectificar ha sigut a destemps afavorint “traïdories” d’alguns personatges propers a la Direcció (tornem als mercenaris de la política d’abans).

Ara el Partit Demòcrata com a motor de Junts per Catalunya, té davant un repte important, veure si de veritat som motor, motor de canvi, motor de govern, motor d’iniciatives, motor de transversalitat, motor polític, motor de país, o si al final també quedarem diluïts en aquest nou projecte personal del President Puigdemont, que potser està demostrant més frescor i està sabent interpretar millor el que avui dia la nostra societat vol d’un partit polític.

Si sabem fer veure a tothom que Junts per Catalunya es un cotxe que sense el motor del Partit Demòcrata no podrà avançar, tenim una oportunitat per tornar a ser el veritable pal de paller, l’hereu legítim de Convergència, l’hereu en la meva persona de tot allò que em va trametre la meva iaia i totes les iaies que tots hem tingut al llarg de la nostra vida i ens han influït en el què som.

Israel Del Arco.


Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s